El conductisme va néixer per la necessitat de donar un caire més científic
a la psicologia. El fet d’obtenir uns resultats observables i quantificables
en investigacions psicològiques va fer
que a principi del segle XX que el conductisme tingués molt d’èxit.
Els conductistes consideren que la absència o presencia de determinades
conductes, tant adequades com disruptives són apreses per l’individu, de manera
conscient o inconscient, per la interacció amb l’entorn.
Ells parlem de manipular la ment, de canviar conductes o aprendre-les d’una
manera condicionada, es a dir, provocant
un canvi en la conducta aprés de l’entorn.
L’enfocament conductual ofereix quatre principis basics:
1) Continuïtat: per associar o condicionar una resposta, es precís que hi hagi una
continuïtat.
2) Reforçament:
quan una resposta surt de l’associació i la reforcem contínuament té bastants
probabilitats que es vagui repetint.
3) Pràctica:
els conductistes opinen la pràctica és fonamental per que aparegui
l’associació.
4) Control
d’estímul: controlar quin estímul es pretén que sigui el generador de certes
conductes, per obtenir el resultat que volem.
Es a dir, el que pretenen els conductistes es canviar la conducta a través
de l’associació d’un estímul que provoca una resposta a un altre que provoca
una altra resposta diferent. Això amb continuïtat i reforçament pot manipular la conducta d’una persona.
Crec que el que hem fa més por de tot això són les paraules manipulació de la ment ja
que el meu concepte d’aprenentatge, d’ensenyament
o d’educació no passa per la manipulació de ninguna ment, en qualsevol cas
l’únic que m’agradaria manipular són materials per tal d’experimentar.
Paulov és un dels conductistes que va experimentar amb animals,
especialment amb cans. I va realitzar el següent esquema del condicionament
clàssic:
Una de les tècniques derivades del conductisme clàssic que es podria
utilitzar és la dessensibilització sistemàtica
que consisteix en crear unes situacions que vagui apropant al subjecte cap
al estímul que li genera una resposta inadequada per tal de reconvertir aquesta
resposta en adaptativa.
Encara que aquestes tècniques avui dia s’utilitzen jo no se si l’aplicaria
alguna vegada amb els meus alumnes, crec que hi ha d’haver alguna altra manera i això és el
que esper aprendre, o tal vegada no
aprendre el que he de fer, però així con van passant els dies, sé el que no
voldria fer.
Per una altra banda tenim a Skinner que és el màxim representant del
condicionament operant. Ell diu que si una acció es veu recompensada, amb
aquest simple fet es pot canviar una conducta. A diferència de Paulov, que treballava
respostes involuntàries, Skinner ho feia amb respostes voluntàries i utilitzant
el reforç quan la resposta ha estat l’adequada.
Tots aquests procediments per controlar i modificar la conducta, crec que
els has de conèixer amb profunditat abans de aplicar-los a més de aplicar-los
com últim recurs, ja que sempre es
millor parlar, dialogar...
Com vaig dir en la primera entrada d’aquest curs, m’he donat compte que
sovint s’utilitzen aquestes tècniques sense conèixer a fons la seva aplicació,
com ara els típics “gomets” o els premis que donen els mestres als infants que
es portin millor. Qui no ha vist Supernani alguna vegada? quina mare o quina mestra no ha dit mai "si et portes bé, podràs pintar desprès" o "si t'ho menges tot..."Jo mai m’havia
plantejat que fossin tècniques de modificació de conducta i que podries arribar
a produir a un infant un conflicte cognitiu. I què passa amb els resultats? Perduraran
en el temps? Un infant que modifica la seva conducta per un reforç positiu...
què passarà quan ja no sigui reforçat?
He investigat una mica i he preguntat a diferents mestres d’infantil si
utilitzen aquestes tècniques conductistes i totes m’han dit que en alguna
ocasió si que les fan servir, especialment la del sistema d’economia de fitxes,
i la seva justificació és que dóna resultats a curt termini.
Personalment m’agradaria no haver de recórrer a aquestes tècniques quan
sigui mestra, m’agradaria ensenyar als meus alumnes a comprendre les coses, a
que reflexionin sobre els seus comportaments, a que pensin per ells mateixos i tinguin
el seu propi criteri. Tal vergada es perquè de vegades penso que la meva educació
ha set una mica tradicional i ara, des de que ha començat aquest grau, em plantejo
moltes coses que abans ni pensava, com per exemple quan jo era petita no fèiem assemblees, ni partien dels nostres
interessos, recordo les cartilles “Rubio” on aprenies a escriure copiant la
lletra o la frase un munt de vegades, aquells càstigs a copiar cent vegades allò
que no hauries de fer mai però que ningú et feia pensar per què.
Crec que ensenyar als infants a pensar i reflexionar, ha tenir el seu
criteri i esperit crític és fonamental per al seu futur.
En Zimmerman ens parla de l’aprenentatge autoregulat. Basat en la teoria
social de Bandura que estudia l’aprenentatge per imitació, el autor diu que un
infant ha de saber autoregular el seu coneixement, ha de ser conscient del que
sap i com ho ha après, ha de proposar-se unes metes o objectius i ha de tenir
la capacitat de metacognició, es a dir, ha de saber el que sap i ha d’aprendre
a autoavaluar-se.
Crec que aquest tipus d’aprenentatge són les bases del constructivisme, ja
que no l’alumne ja comença a no ser un ser passiu davant el coneixement sino
que ja ha de participar activament en el seu aprenentatge.
