martes, 31 de diciembre de 2013

EL COGNITIVISME



Els cognitius

El curs continua, en  acabar de parlar del conductisme hem començat ha fer-ho dels autors cognitius. Aquest tema m’ha agradat més ja que em sento molt més identificada amb aquestes teories que amb les conductistes.

El cognitivisme sorgeix a mitjan dels anys 50 com una resposta  ala crisi del paradigma conductista, que no aconseguia donar respostes a les dificultats que es produïen en la seva teoria. 

El nou paradigma trasllada el protagonisme cap a l’individu, el qual posseeix unes estructures mentals que li permeten construir el propi coneixement.





Els principals autors d’aquest paradigma són Piaget, Vygotski, Ausubel i Brunner. Cadascun d’ells, mitjançant les seves investigacions, desenvolupa diferents teories però totes estan relacionades i es complementen l’una a l’altra, coincidint en  de que el coneixement es desenvolupa a partir de la interacció amb l’entorn, l’ experimentació i la investigació, i que el paper de l’educació hauria d’orientar-se cap al desenvolupament d’habilitats d’aprenentatge i no només cap a la transmissió del coneixement. 


Una de les principals aportacions de Piaget són els estadis del desenvolupament, els quals van des del naixement fins a l’adolescència:



1.      Estadi sensiomotora (0-2 anys)
2.      Estadi pre-operacional (2-7 anys)
3.      Estadi operacional (7-11 anys)
4.      Estadi d’operacions formals (11-15 anys)







L’infant va ampliant els seus esquemes cognitius, dels més simples als més compostos fins a l’adolescència. Per a l’autor també és molt important deixar al nen madurar al seu ritme i no forçar aquest desenvolupament, ja que no són estadis tancats sino que cada infant passa d’un a l’altre a mesura que va adquirint habilitats i aprenentatges.

Una altra aportació de la teoria piagetana són els esquemes cognitius, l’autor diu que el coneixement és una xarxa estructures mentals que es va ampliant per la interacció amb l’entorn. 

L’infant, en contacte amb el medi, troba deficiències en els seus esquemes, els revisa i els ajusta a la nova realitat. En aquest procés entren en joc l’assimilació i l’acomodació que és el medi mitjançat el qual la nova informació és incorporada als esquemes i aquests es modifiquen per adaptar-la a la realitat. 

Un altre dels grans autors del cognitivisme és Vygotski, que ens diu que la construcció del coneixement és producte de la interacció social, on el significats estan en el món social extern.

L’autor ens parla d’un procés intern que permet a  l’individu transformar els coneixements que adquireix de la societat en els seus propis conceptes que li serviran en les diverses situacions de la vida quotidiana.

 La societat és la que ens facilita aquestes eines d’interpretació com ara el llenguatge oral, gestual, escrit... l’autor defèn que primer apareix el llenguatge i desprès el pensament, i que aquest és un moment evolutiu molt important per als infants.

Les claus de la seva obra són, per una banda, l’origen de les funcions psicològiques superiors és la relació entre les persones i, per una altra banda, postula que en el procés d’ensenyament-aprenentatge només és eficaç si ens situem el la zona de desenvolupament proper de l’alumne.



Per n’Ausubel l’entorn és igual d’important que per als altres autors del paradigma cognitiu, fomenta l’aprenentatge per experimentació i descobriment però critica que si el mestre no estructura aquets aprenentatges, poden quedar en simples activitats.

Al llarg de les seves investigacions a les escoles, l’autor va fer el seu propi plantejament pedagògic i ens parla de dos tipus d’aprenentatges segons com adquirim la informació:
  •   L’aprenentatge significatiu: quan els aprenentatges presentats als infants tenen un significat i d’alguna manera els pot relacionar amb el que ja sap.
  •  Aprenentatge memorístic: aquells aprenentatges que els infants no podem relacionar amb res, es limiten a memoritzar i solen se oblidats amb molta facilitat.
Segons la metodologia que utilitzem l’aprenentatge pot ser:
  •        Receptiu: aprenentatges o continguts passius, ja elaborats pel mestre. Per a que es doni aquest tipus d’aprenentatge, el mestre ha de fer molta feina.
  • Per descobriment: l’infant investiga, experimenta i elabora el seu propi material però també ha d'estar preparat de manera coherent i analitzada per part del docent.
 
Asubel afirma que l’aprenentatge només es possible mitjançant l’assimilació.




L’últim autor que hem treballat a classe és en Bruner. Ell és un gran defensor de l’aprenentatge per descobriment. Les seves investigacions estan focalitzades en el llenguatge i com l’infant estructura el seu pensament mitjançant aquest. 

Segons l’autor el nen aprèn categoritzant els conceptes, es a dir, interactua amb la realitat organitzant els coneixements amb les seves pròpies categories, creant noves i modificant les existents. 

Per a que aquest tipus d’aprenentatge es doni, hem de tenir en comte el model mental de cada infant i els seus esquemes previs, ja que aquest són els que donen organització i significat a les seves experiències, d’aquesta manera l’infant podrà integrar la nova informació i relacionar-la amb el que ja sap.

Des de l’escola hem de treballar amb un currículum en espiral, fent feina amb el mateixos conceptes però profunditzant més i donant-los més complexitat amb la finalitat de que l’alumne pugui fer les seves assimilacions. 
 

En definitiva, i després d’haver estudiat a aquests autors i altres cognitius, puc afirmar que tots coincideixen amb el paper actiu de l’infant, que és ell el que ha de construir el seus coneixements partint de les experiències que han viscut, de l’experimentació e investigació de l’entorn,  assimilant i acomodant per a que tot quedi relacionat en la seva intel·ligència i que sigui significatiu per ells.

Respecte al rol del mestre també coincideixen en el paper de guia del docent, en facilitar un entorn preparat per a l’aprenentatge i situar-se allí on pugui donar l’ajuda necessària per a  que l’infant pugui desenvolupar tot el seu potencial sense haver de donar-li les coses fetes.

Una altra cosa que he après al llarg del curs i de l’assignatura és la relació entre la teoria i la pràctica. Quan vaig començar aquest grau, pensava que a l’hora de posar en pràctica tot el que estaven estudiant seria molt difícil, tal vegada perquè venia d’una escola tradicional on vaig aprendre moltes coses omplint fitxes i no concebia cap altra manera d’aprendre.

 Ara veig que no és així, hi ha moltes formes d’arribar als objectius que ens marca l’educació, el que passa és que hi ha que fer més feina per part del mestre, també la pressió d’assolir tot el que marca el currículum fa que el docent hagi de recórrer a les fitxes o inclús als llibres, deixant de costat tot el que hem estudiat, aquest és un dels motius pels que crec que les teories cognitives encara no s’apliquen en moltes escoles. 

Quan sigui mestra? Encara em queda molt per aprendre... però partiré de que cada alumne és únic, que allò que li va bé a uns pot ser que a uns altres no,  intentaré adaptar-me als seus ritmes, partint dels seus interessos, treballant amb coherència entre el que faci i el que vulgui que aprenguin, i sobre tot, tractaré de que descobreixin moltes de les respostes a les seves preguntes per sí mateixos ja que els  ajudarà a enfrontar les diverses situacions que els plantegi la vida, utilitzant el millor del que ens aporta cada autor.

La signatura de Psicologia de l’educació m’ha fet qüestionar-me si alguns dels problemes que em sorgeixen a l’hora d’estudiar provenen de l’educació que vaig rebre, es a dir, per què em costa tant reflexionar? Per què no ho fèiem a l’escola? el mestre dirigia les classes, ens deia el que havíem de fer i jo ho feia. si ho feia malament em donava la resposta correcta, sense opció a la reflexió. Què ha passat amb la meva creativitat? No soc creativa o és que no la vaig treballar prou? 

Bé, no se si la resposta a estes qüestions és l’educació que vaig rebre, però el que si que tinc molt clar és el que no faré amb els meus alumnes.


Imagens: